SILENCIS DE LLIBERTAT
                                                                   

                                             

03. Enllaç i L'HERMÓS

 

 

Josep Pla.  "Aigua de mar"

                                                  L'Hermós                                                                        ( Ll. i m: Xavier Parras Compte) 2014                        

Rostre marcat pel pas temps per la traïdora tramuntana

Barret gastat de tant lluitar i de tant fer camí

Espardenyes d’espart que ajuden a fer via

Somriure picassià que il·lumina la nit.

 

L’atzar  et va fer diferent en pensament i en melangia

T’ha regalat el dolç enginy de servir bé a tothom.

Amagues el somriure regales les paraules

Avances sense por t’acceptes tal com ets

 

L’Hermós se'n va, L'Hermós no hi és;

la marinada que omple el teu cor et fa ser valent

la nit no torna els records s'amaguen

i la penombra del port

et fa ser hermós, et fa ser bell.

 

Amb la mirada et veus capaç de despullar tothom qui embarca

En el llaüt dels sentiments, en el vaixell del cor

No hi ha cap vent que enganyi la passió i la paraula

Avances sense por cercant nous horitzons!

 

L’Hermós se'n va, ....

2. L'HERMÓS (Havanera).

Autor: Xavier Parras Compte

                                                 Aigua de mar                                  Josep Pla  Aigua de mar (pag. 69 resum)

“No era pas còmode d’arribar-hi. S’havien deixat perdre els camins i, malgrat trobar-se a mitja hora escassa de Tamariu, l’accés hi era difícil. Però valia la pena de fer un petit esforç; era una calanca de color de carmí pàl·lid, tocat per les ombres de les branques dels pins. Hermós hi vivia, hi tenia un petit gussi i quatre cordelles per agafar peix. La solitud era completa.

Reflexionant sobre els records del contacte amb aquest home, he arribat a la conclusió que l’essència de la seva personalitat era –malgrat ésser analfabet- la sòlida cultura que tenia. Es deia Sebastià Puig i provenia d’un dels més antics llinatges de Palafrugell: era de Can Cuca de Vilaseca. Físicament semblava un antropoide: era calb i tenia un crani d’una presència impressionant i inusitada, una mandíbula ferotge, una pell peluda i dura, els ulls vivíssims sota el bosc de les celles, l’estèrnum volenterós i sortit, els braços una mica massa llargs. Portava una pescadora descolorida, calces de vellut, sabates d’una peça i una gorra de patró de bou, de seda negra..()”